Eje temático C. Comunicación y cultura:
C-5. Entornos digitales y gestión de la cultura:
Museos 2.0. Las instituciones patrimoniales ante el nuevo Internet
Una reflexión desde la museología
FECHAS DEL CONGRESO
Foros Balance, despedida y post-congreso
ABIERTO
Foros Comentarios Generales
cerrado
Foros Grupos de Trabajos
cerrado
ABIERTO
Foros Comentarios Generales
cerrado
Foros Grupos de Trabajos
cerrado
CUOTA OPCIONAL
Ya se puede realizar el pago de la cuota opcional que permite recibir los certificados y las actas del congreso.
[+info]
[+info]
¿Qué es el Congreso ONLINE del OCS?
El congreso ONLINE del Observatorio para la CiberSociedad es un espacio electrónico especialmente diseñado para la presentación y el intercambio de análisis, reflexiones, investigaciones y experiencias de personas de perfiles diversos e interesadas en temáticas similares de todas partes del mundo. Personas que quizá nunca coincidirían físicamente ni tendrían la oportunidad de intercambiar estas experiencias y conocimientos y que, durante un tiempo limitado, lo hacen en línea.
Organizan
Patrocinan
Palabras clave:culturacomunidades virtuales políticas culturales gestión cultural blogs / fotoblogs / videoblogs / podcasts |
Autor(-a/s):Albert Sierra Reguera |
||||||||
|
|
|||||||||
Esta comunicación ha sido visitada/leida 7654 veces |
|||||||||
Abstract:Internet ha cambiado más en los últimos dos años que los museos en la última década. La web 2.0 genera comunidades con intereses comunes y utilidades impensables hasta hace muy poco. ¿Pueden sacar partido de ella los museos? ¿Nos permitirá una relación más estrecha con nuestros usuarios? ¿Ganaremos nuevos públicos para la cultura? ¿Serán capaces los museos de mantener su lugar como productores de cultura o se verán sustituidos por otros agentes más activos en la red? ¿Es la cibercultura un peligro para la visita presencial o por contra la reforzará? Preguntas nuevas para una cultura nueva. |
|||||||||
Texto de la comunicación:
PERÒ QUE DIMONIS ÉS LA WEB 2.0? La gran majoria dels professionals de la informació o dels qui treballen al voltant d'Internet ja saben que és la web 2.0, alguns companys museòlegs també, però encara són una minoria. Per la resta un breu resum: si prescindim de discussions bizantines sobre el significat exacte i cibercanònic del terme (1) i anem al gra, podem resumir-ho dient que fins ara Internet ha estat (i encara és en bona part) un espai on pocs parlaven a molts, on institucions, empreses, mitjans de comunicació i professionals publicaven informació i on tots podíem buscar-la de forma universal i extremadament ràpida. Era un canal de publicació i un mitjà d'informació. Una institució (museu per exemple) feia una web amb la informació que tenia i els seus usuaris la llegien. Ara una part de la web (la 2.0) ja no és així. Ara molts parlen a molts, i ho fan entre ells, no en una sola direcció. Ara hi ha un espai on actuen comunitats d'usuaris, que alhora són productors de continguts, i que estan units o bé per una necessitat (oferir el seu currículum i trobar feina) o per un interès (conèixer gent) o per una passió (la fotografia, el romànic, etc.) Aquesta nova web se sustenta en quatre revolucions que s'han produït en paral•lel. De l'emissor individual (institució) als emissors plurals (persones). La primera revolució és la dels autors. Amb l'explosió dels blogs, pàgines personals on qualsevol individu pot escriure sobre les seves preocupacions, els punts de vista es multipliquen. Ara moltes persones creatives i amb criteri tenen una via d'expressió fàcil, ràpida i atractiva. (Com diu a Technorati: "55 milions de blogs... algun ha de ser bo, no?") Els blogs permeten que la informació no oficial circuli al costat de la que ha estat oficialment sancionada i s'han convertit en mitjans d'informació complementària i alternativa molt important en periodisme, política, tecnologia, literatura... En el món del patrimoni i els museus hi ha molts bons exemples en anglès, però cap encara a Catalunya (2). Encara estic esperant el blog d'un arqueòleg que comenti sense complexes l'actualitat sectorial, l'últim atemptat immobiliari... O el d'algun museòleg fent la crònica i la contra-crònica de les millors i pitjors exposicions del país... Del text a la imatge en moviment. La segona revolució és la dels formats. Internet fins ara ha estat un mitjà primordialment textual, però ara amb la generalització de la banda ampla el vídeo comença a ser la norma i no l'excepció (3). El resultat sorprenent és que si un museu es plantejava fa dos anys oferir una àmplia oferta de vídeos a la seva web, els costos eren prohibitius i ara, només 600 dies després, ho pot fer gratis. El que abans era car i complex ara és fàcil i gratuït. En el món anglo-saxó la quantitat i qualitat de vídeo ofert comença a ser desbordant (4). I la ràdio ha seguit el mateix camí, ara qualsevol adolescent pot penjar el seu programa públicament. Molt aviat Internet serà primordialment un mitjà àudio-visual, múltiples televisions i ràdios amb els continguts sempre disponibles, tots i en tot moment. Tenim ja canals culturals a Internet? Hi ha museus amb programació de ràdio? (5) De la pàgina única al puzzle de notícies. La tercera és la de l'accés dels usuaris. Amb l'aparició de la sindicació de continguts (agregadors, RSS, etc.) l'usuari d'internet pot estar permanentment connectat a una sèrie de webs del seu interès sense haver de consultar-les ni d'esperar un mail. En la seva pàgina d'inici o en el seu agregador es construeix una pàgina amb les actualitats provinents de diverses fonts. Puc ara construir al meu agregador un apartat de "museus catalans" com el que tinc de tecnologia, esports o fotografia digital? No. Els museus catalans no publiquen les seves notícies en RSS, llevat d'alguna notable excepció. Puc tenir una cerca preparada amb la paraula museu que cerqui sobre diaris o mitjans electrònics però no sobre els museus catalans o les entitats culturals. Tenim la possibilitat d'arribar directament als nostres clients i no l'estem aprofitant, per contra estem passant pel coll d'ampolla d'allò que els diaris consideren notícia... De la web informativa a la comunitat d'usuaris. I finalment la quarta és la que realment defineix la web 2.0, la del comportament dels usuaris que passen d'espectadors a productors. Ara podem trobar molts espais web on, sobre una plataforma buida, qui genera el contingut són els usuaris. El model més senzill és un fòrum. El contingut no l'escriu el museu que obre la pàgina sinó els usuaris, quan més nombrosos i actius siguin millor. Que el fòrum vagi bé o malament no depèn només de la institució sinó primordialment de la comunitat d'usuaris que l'utilitza. Aquest model s'ha estès de forma molt ràpida i ja hi ha multitud d'exemples molt més sofisticats, els més coneguts dels quals serien Myspace (6), Youtube o Flickr. A Flickr per exemple els usuaris pengen les seves fotografies personals, de vacances, sobre aspectes o llocs concrets, etc. L'aportació és que es generen grups d'interès sobre un determinat tema (els ponts, la natura, els museus d'art, el que sigui!) i que aquest es nodreix de les aportacions entusiastes de tothom. Si a més les fotos a l'hora de pujar-les les geo-referenciem les podrem veure ubicades en un mapa interactiu. Per qui no les hagi utilitzat pot semblar només una curiositat, però tornem a l'entorn patrimonial: imaginem una web sobre el romànic a tota Europa on els aficionats a l'art puguin aportar les seves fotos, comentaris, coneixements, etc. Bé, els aficionats i la llarga llista de professionals (historiadors, arqueòlegs, restauradors, etc.) que tenen informació sobre el tema guardada en un calaix o publicada en una ignota revista comarcal. O una sobre el Modernisme-Art Nouveau. O una catalana sobre l'arquitectura popular. O una sobre turisme cultural amb propostes de rutes, llocs d'interès, imatges i vídeos fets pels propis turistes culturals. INTERNET: UNA OPORTUNITAT PER A LA IGUALTAT O UNA NOVA FRACTURA SOCIAL? La fractura digital. Hi ha qui veu Internet com una oportunitat per a la igualtat universal entre els ciutadans. Jo, sincerament no ho veig així. Internet és una eina de comunicació que evidentment permet expressions més lliures, però el concepte d'audiència segueix essent vàlid. Qualsevol podrà publicar el que vulgui, però no tothom rebrà l'atenció general. Permet Internet expressar-se i comunicar-se a gent que fins ara no ho havia fet? Sí. Crear nous grups interessats en un tema minoritari? Sí. Però Internet també genera una divisió molt forta entre els que hi participen i els que no. I evidentment només hi està participant una part de població del primer món i grups privilegiats del segon i el tercer. Internet és avui un motiu per a una nova fractura social, que coincideix en bona part amb la sòcio-cultural. Internet fa encara més gran la distància entre els que estan a fora i els que estan a dintre, que són aproximadament els mateixos que llegeixen diaris, que van als museus, que saben idiomes, que van al teatre, etc. Internet no esborra les fronteres entre classes socials, econòmiques i culturals simplement les mou una mica. Difumina, és cert, el component geogràfic (es pot estar en primera línia des de qualsevol lloc del món, no només des d'una gran ciutat europea), però també reforça el component lingüístic de les barreres. Nosaltres llegirem molts més blogs i webs de museus en anglès que els anglesos blogs i webs de museus en català. Estàs fora o dins? La fractura no és només per les persones, també existeix per les institucions. La xarxa és el nou tauler sobre el qual es mou el coneixement. La informació científica ja ha fet el salt del paper al ciberespai. Si ets químic i publiques en paper en comptes de fer-ho en format electrònic estàs acadèmicament mort. Alguns museus del món s'estan posicionant com a institucions punteres a la xarxa. No necessàriament els més grans ni els més rics. Però si molts dels més grans i més rics. Hi ha molts museus que estan quedant fora d'aquest salt. No necessàriament els més petits o perifèrics. Però si molts dels petits i perifèrics. Les distàncies es fan més grans. Què li passa ara a un museu que no surt a cap directori, a cap guia, a cap diari ni revista? Que li passarà d'aquí a molt poc a un museu que no tingui una presència activa a Internet? Poden els museus ajudar a incloure més persones en el nou tauler de joc? Som conscients de que aquest és un dels papers que poden adoptar els museus del futur? NOUS PÚBLICS PER AL MUSEU, PER AL PATRIMONI, PER A LA CULTURA? Portarà Internet més visitants al nostre museu? Qui es plantegi així l'equació ja ha perdut el tren. Ara ja ens hem de preguntar: com puc fer que els visitants presencials es converteixin també en membres de la nostra comunitat virtual? Menys turistes, més ciber-amics dels museus. La web 2.0 consisteix fonamentalment en generar comunitats unides per una passió compartida. I aquesta és una oportunitat indubtable per als museus. Podem establir relacions privilegiades amb aquells "amateurs" que estimen el que el museu conserva i fa. Si imaginem el públic del museu com una sèrie de cercles concèntrics, aquells cercles més petits però més propers al nucli, els més fidels, seran els més actius en tot allò que proposem. La resta tindran una participació esporàdica o només passiva. Uns amics del museu en versió on-line, en temps real i sense restriccions geogràfiques ni temporals. Una bona aplicació 2.0 pot generar grups de suport molt importants per la vida del museu, un autèntic grup de ciber-voluntaris. Els turistes de pas seguiran entrant i sortint del museu, però potser podem canviar el paradigma pel futur. En comptes de pensar a incrementar un 10% els milers de visitants que recorreran les nostres sales, no és més interessant aspirar a millorar la qualitat de la visita i a que la majoria dels nostres visitants sàpiguen que venen a veure i que estiguin implicats amb la institució? La web 2.0 ens pot donar un camí per apropar-nos a aquesta utopia. Noves audiències? És també una oportunitat per a guanyar audiències noves per al museu? En part si i en part no. Com acabem de dir, la xarxa ens permetrà establir relacions més intenses amb el nostre públic preferent, la nostra comunitat. Podrem també sumar a aquesta comunitat a aquell públic que teníem lluny i que ara assistirà virtualment als nostres actes i reunions. Però quan parlem de nous públics, generalment estem pensant en aquell no-públic, aquell a qui tenim al costat i que no ve al museu encara que podria fer-ho. Si el que oferim a Internet és el mateix que hem ofert fins ara per altres mitjans, no tindrà cap efecte. Si abans no li interessava ara tampoc. Per a aquest no-públic la solució no és només Internet, és canviar el contingut que li oferim. Una web de coloraines plena de videoclips, però amb el mateix discurs de sempre no atraurà a cap jove nou a la comunitat museística. En el cas català i per extensió espanyol, hem de tenir en compte un altre factor, i és que amb Internet perdem una part del nostre públic, el més gran de 50 anys que sigui tecnofòbic. Ni han utilitzat Internet ni ho faran. No cal somiar en models nòrdics (7). QUI PARLARÀ DE CULTURA I PATRIMONI? Serem nosaltres? En el món actual els museus tenen un paper destacat en el discurs social i en l'opinió pública sobre la cultura, l'art i el patrimoni. Som uns dels creadors de discursos. Els mitjans especialitzats recullen les nostres propostes i també tot sovint en fan d'alternatives però la potència de les institucions museístiques és encara rellevant. En canvi en els mitjans generalistes (diaris, ràdio i televisió) la presència patrimonial ha estat sempre per sota del que voldríem. Quan el debat i la informació es traslladin definitivament del món del paper al món virtual, els museus seguirem tenint un paper destacat? Si no canvien molt les coses estem a un pas de ser superats per qualsevol iniciativa seriosa que aparegui (8). O algú altre? En el nostre entorn l'oferta d'opinió pública cultural i patrimonial a Internet és pràcticament nul•la. Qualsevol pot ocupar aquest espai. Una generació de bloggers joves i amb ganes poden monopolitzar l'audiència. Un parell de mitjans especialitzats també. De fet a mi ja em sorprèn que no ho hagin fet. Els únics que estan començant a ser actius en aquest àmbit són alguns museus d'art contemporani. Podem pensar en acords entre museus, universitats i televisions públiques per a desenvolupar micro-canals culturals? No és cap utopia. Les micro-televisions voldran continguts i els museus en poden generar. Si no ho fem nosaltres ho faran ells directament. Si el Barça té un canal de televisió, perquè no el poden tenir els museus nacionals? (9) POT EXISTIR UN MUSEU 2.0? CONSERVADORS FRONT A AMATEURS, OBJECTE FRONT A CIBERESPAI, COMUNITAT LOCAL FRONT A COMUNITAT VIRTUAL L'essència objectual del museu meridional. Fa temps que molts museus anglo-saxons han deixat de ser contenidors d'objectes per passar a centrar-se en la transmissió de continguts reforçant el seu paper com a institucions d'educació no formal. La seva potent presència a Internet no és més que una conseqüència d'aquesta aposta. La Tate o el Natural History Museum són exemples del seu nivell de sofisticació. En el nostre entorn algunes institucions també han emprès aquest camí, però molts dels museus grans i mitjans encara giren de forma gairebé exclusiva al voltant de l'objecte, no del coneixement. Què sabem dels nostres objectes? Podem explicar les històries que tenen al darrera? el seu context? Sabem qui els feia servir i perquè són com són? El paper que tenien en la seva societat? I el que és més important, és rellevant aquesta informació? Podem construir una història amb sentit a partir d'aquestes dades? Si és així tenim un futur obert a Internet. Si no... El museu virtual universal. Perquè un dels futurs que ja s'albiren (10) és el d'una web on els cercadors sumaran i combinaran de formes molt diferents una infinitat d'objectes provinents de museus de tot el món. Si volem ser-hi, les nostres peces també hauran de ser capaces d'explicar la seva història. Qui parla, mana. Tot això és imprescindible per tenir una bona presència a Internet, però a l'Internet "antic". El 2.0 vol dir que l'acció primordialment l'executen els usuaris, un model aliè al funcionament habitual dels museus, que es comporten com a emissors d'informació, no com a moderadors. Estem disposats a deixar en mans del públic la valoració i interpretació de les obres? Un museu 2.0 és per definició un espai virtual d'intercanvi entre aficionats a un tema patrimonial determinat. Estem disposats a donar veu al públic? Els experiments de "social tagging" de l'Steve Museum són un exemple enormement il•lustratiu de les distàncies entre els dos universos, el dels especialistes i el dels usuaris. Però dels quals tots dos grups en podem treure mecanismes de millora i intercanvi. Però al final, amb tanta web 2.0 algú vindrà al museu? Rotundament sí. Més i millor que abans. El que ha passat en altres entitats patrimonials que han passat per un procés similar ens dóna indicis. A les biblioteques per exemple s'ha produït un transvasament directe de visites presencials a consultes virtuals. Ja no cal anar-hi per consultar el seu catàleg, o en alguns casos, per accedir a determinats continguts que ja estan en format electrònic. Però el cas de les biblioteques patrimonials és molt interessant, perquè en paral•lel s'està produint un procés de "museificació" de la consulta dels seus fons. Objectes sagrats. En les visites concertades que fa la Biblioteca de Catalunya per a alumnes universitaris es produeix una situació tremendament significativa, els alumnes queden fascinats davant l'objecte llibre-antic. Qualsevol historiador que tingui més de 40 anys els ha tocat i remenat sense miraments com a fonts d'informació que eren. Ara, pels estudiants de 20 anys un llibre vell es converteix en una veritable relíquia davant la qual pregunten "de veritat el puc tocar?". Aquests alumnes universitaris reben la majoria de la informació en suports virtuals, sense un component objectual associat. No estan habituats a remenar pols i quan veuen un diari de fa 100 anys queden estorats per l'original, per la potència d'aquest objecte-mèdium que ens transporta en el temps. Per l'objecte de museu. La separació entre objecte i informació cada cop és més absoluta, per a qualsevol de nosaltres en funció de turista o d'estudiós la informació sobre un quadre, sobre un monestir, sobre un microscopi antic, ens arriba en bona part per vies fora del context objectual: per la web del museu, per una guia turística, per un article científic... El contacte amb l'objecte esdevé cada cop més un acte ritual i ritualitzat de trobada física amb allò que coneixem per altres mitjans. No coneixem sinó que re-coneixem. Aquesta actitud és també la que està en el fons de l'explosió del turisme cultural. Visites rituals. Que suposa per al tipus de visita l'aparició de la web 2.0 i la probable activació de mecanismes de creació de comunitats virtuals en l'entorn museístic? Un reforç de la seva ritualitat i un públic més implicat i coneixedor. No és el mateix un passavolant que "un dels nostres". Els membres d'una comunitat virtual museística estarem afectivament lligats a una institució, a un tema, a uns objectes, a una comunitat d'amics amb interessos comuns. La trobada física dels seus membres i amb la seva institució adquirirà valors nous. Però llavors, quins són "els nostres"? D'aquí a pocs anys, les institucions que hagin estat capaces de crear comunitats virtuals potents i àmplies al seu voltant tindran una forma alternativa de segmentar el seu públic a les enquestes. Si abans el podien dividir entre públic local (el seu) i públic forà (turistes), ara els podran dividir entre públic seu (provinent i usuari de la comunitat virtual) i públic aliè (de fora de la comunitat, tant local com forà) és a dir turistes. I això ens porta a una pregunta nova: quan el museu treballi "per la seva comunitat" quina serà aquesta, la del seu àmbit local o el seu cercle d'amateurs? I portat a l'extrem, qui té més compromís amb la institució, el veí administratiu que no està interessat en els seus serveis o l'amateur que ha vist totes les seves activitats i participa activament en la seva comunitat des de l'altra banda del món? A qui ha de respondre i a qui s'ha d'adreçar el museu? Noves preguntes per a uns museus que també seran nous si aprofitem les extraordinàries possibilitats que té per al món museístic la web 2.0. NOTES [ 1] Sempre m'he negat a entrar en discussions terminològiques (com la frontera entre museologia i museografia, per exemple) però per a qui l'interessi més informació i també precisió terminològica aquest article de O'Reilly el creador del terme. [2] Bé ara n'hi ha un, Museus 2.0, però, és clar, no l'hauríem de comptar... [3] Hi ha diferents raons que expliquen això: l'explosió de l'ús de la fotografia i el vídeo digital (qualsevol telèfon mòbil en té!) el cost cada cop més baix de l'espai host d'emmagatzematge i l'èxit del model de negoci de serveis gratuïts per aconseguir audiència i cobrar per publicitat o serveis extres. [4] Només dos exemples: MediaStorm, un grup periodístic especialitzat en reportatge social i Brightcove una companyia de serveis de Televisió per Internet. [5] Aquest és un llistat (visualment horrible) de museus amb programació ràdiofònica. A Catalunya només en conec el Macba. [6] En el primer qualsevol adolescent pot penjar un perfil personal amb les seves preferències musicals o les tonteries que li passin pel cap aquell dia. Els usuaris miren els de la resta de gent i parlant clar es dediquen al que s'ha fet tota la vida, lligar. [7] Vegeu les estadístiques corresponents a Internet, especialment les dades d'edat i formació. I respecte als models nòrdics, conec personalment el cas finlandès més enllà de les estadístiques. Allà fa 200 anys que hi ha llibres a totes les cases. A totes. I en fa 100 que qui es volia dedicar a fer de pagès rebia formació d'un any per part de l'estat. [8] Si fem una cerca per "Gaudí" a Google, dues de les tres primeres pàgines són fetes per aficionats, no per les institucions competents. I tenen un volum d'informació més que notable [9] . No totes les grans propostes tenen èxit. En el sector cultural hi ha dos fracasos espectaculars pel volum i la qualitat de l'aposta inicial: Fathom i Amico. Les seves webs encara són consultables però ja no estan actives. Tots dos varen començar com a grans projectes amb institucions de primer ordre al davant. Fathom oferia cursos on-line gratuïts i de pagament provinents de Columbia University, la British Library, etc. Amico era una base de dades d'imatges d'objectes artístics consorciada per grans museus i institucions americanes. Una va durar 3 anys i l'altra 8 abans de tancar. [10] Jon Pratty ho exposava en un excel•ent article en la conferència internacional del 2006 de Museum and the Web. |
|||||||||
|
Esta obra esta publicada bajo la licencia Reconocimiento - NoComercial - CompartirIgual 2.5 
|
Esta comunicación ha sido visitada/leida 7654 veces |
||||