Fòrum del IV Congrés de la Cibersocietat

Esperamos vuestros comentarios / esperem els vostres comentaris / we expect your comments / esperamos os vosos comentarios / esperamos vossos comentários

M'ha interessat aquesta comunicació de la Marta Torres sobre els entonrs 2.0 de la Generalitat perquè constituteix una primera exploració d'uns canals nous de comunicació, que neixen a partir de les noves eines (Internet, Web 2.0) i que esborren les fronteres comunicatives que teníem fins ara, en la comunicació analògica, buscant noves vies híbrides (privades/públiques; administratives/participatives; formals/informals). La part que m'ha interessat més és la que explora els usos escrits (grau de formalitat, tractament de vós/vostè/tu, etc.).

És clar que la comunicació administrativa analògica és molt estandarditzada i formal i que fixa de manera molt estricta què, com, on, quan i com pot comunicar el ciutadà a l'administració. En canvi, la Web 2.0 aspira a oferir un espai més obert, flexible i participatiu, en què qualsevol ciutadà pot 'construir' continguts, pot participar de manera més significativa i autònoma, és a dir, prenent decisions sobre com, quan i on ho vol fer. A més, això comporta també la utilització d'un registre verbal més popular, menys restrictiu, més versàtil i obert a les eleccions que puguin prendre els ciutadans. Per tant, l'administració ha d'obrir-se, ha de generar espais més amplis i acollidors per poder satisfer aquestes necessitats, però ho ha de fer mantenint els mateixos objectius de cerca de bona gestió, eficàcia, claredat, precisió, etc.

I la primera pregunta és òbvia: ¿és possible? Donat que la forma condiciona el contingut sembla que qualsevol canvi en la forma de comunicar, de llegir i escriure, ha de provocar canvis en el que es diu, a qui es diu i els efectes que produeix.

La segona pregunta és 'com' es pot fer o com ho fa. I aquí molt probablement necessitaríem estudis més monogràfics de cada espai o canal (o gènere discursiu): twitter, blocs, facebook, etc. Sembla clar que cada plataforma i cada entorn ofereixen prestacions diferents i, per tant, generen discursos i usos verbals diferents. També caldria diferenciar els usos verbals dels administrados o dels representants de la institució dels que fan els ciutadans.

Sobre aquest darrer punt se m'acut que una de les coses que pot passar -i que no és tan possible que passi en un entorn analògic- és que ambdós usos es dintanciïn, és a dir, que l'administrador usi un registre més formal (vós/vostè; 1a persona del plural; registre elevat) mentre que l'administrat tendeix a baixar el grau de formalitat, amb un tractament de tu/vosaltres i un jo singular. Possiblement en un entorn digital acceptaríem aquest tipus d'usos, que tothom rebutjaria en una instància o un ofici amb paper.

Daniel Cassany

Gràcies pels comentaris, Daniel!

Amb ànims una mica provocadors em pregunto si el llenguatge administratius, àmpliament estudiat i d'eficàcia provada, no hauria de ser el que les administracions (i els avatars que les representen) haurien d'usar en els entorns 2.0. De fet el llenguatge administratiu està optimitzat per ser concret, precís, clar, etc. i per respondre les expectatives de l'administrat.

Si estem d'acord amb aquests preceptes, llavors simplement hauríem d'adaptar el llenguatge administratiu el mínim perquè encaixés en un context més dinàmic com el web 2.0. En canvi, intuïtivament sabem que no és així. Ningú no s'imagina algú al Facebook responent en nom de la Generalitat dient "En resposta a la seva sol.licitud i segons el que estableix la Llei 30/92...". Ara bé, quan fugim del llenguatge administratiu per adaptar-nos al mitjà comunicatiu potser també perdem pel camí aquesta eficiència que abans comentava.

Què hi dieu?