Societat del coneixement, nova economia i vulnerabilitats socials: el treball de les persones amb discapacitat

Contenido de la comunicación

0. Objecte d’estudi i interès.

Sovint perdem de vista que dintre de la societat, del país, de la ciutat o del barri on vivim hi ha col·lectius amb característiques que els fa més vulnerables que a la resta de les persones. En molts casos els costa d’ajustar-se a la velocitat i la manera en que la societat de la informació i el coneixement ens fa viure, tot i que podríem veure-ho al revés: la societat és la que està limitada i no és capaç d’adaptar-se a tothom. Si als col·lectius vulnerables els costa desenvolupar un ritme de vida “normal”, quan hi afegim haver-se d’adaptar a les noves tendències del mercat laboral, la complexitat de la situació es multiplica.

En el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual, els centres protegits de treball són la principal cobertura laboral que aconsegueixen. Però els perfils laborals d’aquestes persones comencen a tenir problemes de subsistència donada la nova caracterització del mercat laboral de treball, immers en els canvis de la societat de la informació i el coneixement, així com la crisi econòmica actual.

Aquests perfils majoritàriament de baixa qualificació fan que l’empresa pugui tenir dificultats, ara i en un futur immediat, per a poder subsistir econòmicament i fer front de les noves demandes econòmiques, empresarials i mercat local amb característiques globals. Aquest fet que, en principi, podria esdevenir una situació negativa per al col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual pot veure’s com una oportunitat per a poder canviar la “cadena de muntatge¹” genèrica durant tota la jornada laboral, per un projecte laboral més innovador i enfocat d’una manera més creativa i més gratificant per a elles. Això pot suposar dificultats, però no podem menysprear les potencialitats que hi podem trobar.

L’enfocament d’aquest treball no analitza directament la situació de crisi econòmica que es dona a nivell global i la repercussió vers les persones amb discapacitats. Es pretén fer una reflexió de la dificultat o oportunitat (segons com es miri) per aquest col·lectiu i la seva vida laboral en referència al canvi de la societat industrial i post-industrial cap a la de la informació i el coneixement. No deixem de banda el fort impacte que té la crisi actual sobre l’ocupació d’aquest col·lectiu, si no que en centrem en compartir reflexions que ja predeien, abans de la crisi, aquestes dificultats/oportunitats en aquest sector. L’interès del treball recau en la reflexió d’un model econòmic que sigui acollidor de totes les persones que respecti i possibiliti el seu dret a treballar. En aquest sentit també s’apunta a un canvi de plantejament d’alguns dels models empresarials aplicats amb aquest col·lectiu per tal de que continuïn sent un recolzament social i econòmic solvent com han estat fins ara.

1. Situació laboral de les persones amb discapacitat al nostre context².

 Segons la Generalitat de Catalunya, l’any 2008³ a Catalunya hi ha registrades un total de 207.062 persones amb discapacitat en edat laboral (de 16 a 64 anys) de les quals 78.117 estant actives. La taxa d’atur d’aquestes persones se situa en un 23,30%. El nivell d’atur és més elevat en el cas de les dones (27,29%) mentre que els dels homes se situa en un 20,93%. Aquestes dades resulten alarmants tenint en compte que l’enquesta de població activa⁴ diu que l’atur, en general, a Catalunya es situa al 7.6%.

Aquest col·lectiu “gaudeix” de l’avantatge de poder formar part d’empreses de treball protegit. Només a la comarca del Barcelonès hi ha 51 Centres Especials de Treball amb diferents activitats productives. I entre d’altres mesures cal tenir present que la LISMI ja recollia l’any 1982 en el seu article 38.1 l’obligació de les empreses de 50 o més treballadors tenir, entre els seus treballadors, un nombre de discapacitats que no sigui inferior al 2% de la plantilla. I per un altre costat, el RD 364/2005 introdueix altres possibilitats per a aquelles empreses que, pels motius previstos en l’esmentada normativa, no puguin complir amb aquest percentatge. A Espanya, dels més de tres milions d’empreses que existeixen, n’hi ha més de 35.800 que per les seves característiques estan obligades a complir amb aquesta llei, segons descriu Ambrojo (2008). I també explica com tres de cada quatre empreses, segons un estudi de recent publicació de la Fundació Equipara^5/6, afirma contractar a persones amb discapacitat, però només n’hi ha un 15% que ho faci d’acord amb la normativa. Si ens havia semblat minúscula la contractació que es fa de persones amb discapacitat, cal especificar que de totes aquestes signatures de contractes només poc més del 15% es fan a persones amb discapacitat intel·lectual⁷, que és en la que centrarem la nostra comunicació.

I farem aquesta concreció perquè tant les discapacitats físiques com sensorials comporten perfils professionals que, en la majoria dels casos, són semblants als de qualsevol persona que no tingui discapacitat, ja que les seves característiques no les fa tant vulnerables laboralment si tenim en compte els nous perfils i característiques laborals que s’apunten amb la societat de la informació i el coneixement.

2. La transformació del treball en la SIC i els perfils professionals de les persones amb retard mental: notes sobre alguns desencaixos.

La transformació del treball a la nova economia ve donada per la majoria de canvis significatius que descriu Carnoy (2001:79-82). La flexibilitat en el procés laboral i la interconnexió en xarxa i dels treballadors dintre de la mateixa empresa, son els eixos principals de tot plegat. Les formes de treball i les competències bàsiques dels treballadors actuals doncs, innoven en quan a que la creativitat, innovació i flexibilitat o la capacitat d’adaptació al canvi i son elements clau de la “inversió immaterial” de la que ja parlava Caspar (1994:35) en contra de la experiència i constància de models passats que detallen Vilaseca i Torrent (2003), Ficapal i altres autors (2007:93).

La tendència del mercat laboral és la de situar els llocs de treball de baixa qualificació com els més vulnerables, en una situació més precària. Aquesta observació, s’aguditza si tenim en compte que les noves tecnologies tendeixen a aconseguir una reducció d’aquest perfil de treballador i augmentar, en principi el de qualificació mitja. Aquestes argumentacions -portades a l’extrem- pronosticaven la possible desaparició de llocs de treball com ara secretaris/es, cambrers/es, caixers/es, etc. Així ho explica Rifkin (1996): “Tot i no haver arribat a aquesta profecia el que és cert és l’augment de perfils laborals on les competències es basen en l’abstracció, el disseny de sistemes, l’experimentació, l’exploració, la innovació, l’adaptabilitat, així com la comunicació i la cooperació, tal i com, en part, descriu Brödner (2000: 47-48).

La flexibilitat és un dels termes més recurrents en aquest context de canvi en el món del treball. Aquesta pot ser interpretada de moltes maneres, i és especialment important en relació a l’adaptació de l’empresa a nous productes, processos i diferents mercats. Però tot plegat fa recaure en l’empleat un augment de la seva autonomia, tal i com descriu Carnoy, i alhora li és exigible una qualificació superior. I aquests son aspectes que precisament afecten als perfils professionals de baixa qualificació i que majoritàriament fan referència a persones amb discapacitat intel·lectual.

L’adaptació a nous productes per una persona amb retard mental requereix d’un temps molt més llarg del que seria habitual, i per tant, no cal imaginar el que succeiria, en el cas dels centres especials de treball, on la majoria de persones tenen aquesta limitació i per tant, fan que l’empresa no pugui complir els terminis que els nous encàrrecs els oferiran. Cal tenir en compte que, segons l’estudi de la Fundació Equipara, i citada per Ambrojo (2008), explica que pràcticament en un 70% dels llocs ocupats per a les persones amb discapacitat durant l’any 2006 son en llocs de treball de baixa qualificació i d’oficina, mentre el 17.7% son en referència a serveis i comerç. Però si fem referència específicament al col·lectius de persones amb retard mental veurem que en el 30% dels casos la feina és un lloc de treball de producció, és a dir, d’operari, peó, manipulador o emmagatzematge, i per altra banda, el 15%, correspon a llocs de treball que fan referència a magatzematge, neteja o transport.

Segons l’INE⁸, pràcticament un 60% de les persones amb retard mental, a Espanya, no tenen estudis o bé son analfabets, augmentant fins a la xifra de més del 84% si els hi sumem les persones que només tenen estudis primaris. Per tant, les exigències del model de treball al que ens trasllada a la societat de la informació i deixa en clara desavantatge al col·lectius que ens ocupen. Però anem més enllà d’aquests plantejaments generals, el terme flexibilitat pot ser entés des de molts punts de vista. Parem atenció inicialment al que descriuen Vilaseca et al. (2004:92) com a flexibilitat de l’organització, on bàsicament l’empresa és capaç de posar èmfasi en el treball en equip, de no crear massa alçades en el seu organigrama i agilitzar la presa de decisions i per tant generar efectivitat i eficiència. En aquest cas es potencia a través del capital humà i del treball en equip, la flexibilitat, tal i com els ho fan veure Lepak, Takeguchi i Snell (2003:284). És en aquest punt del treball en equip on es prenen decisions de manera més àgil i on tornem a trobar competències que no acostumen a ser preponderants en una persona amb discapacitat intel·lectual. Per tal de prendre una decisió li cal, per exemple, haver pogut passar per la mateixa experiència i situació i haver allargat el procés d’assaig/error pel qual passaríem les persones sense aquestes limitacions. Desenvolupant la flexibilitat (pilar bàsic del discurs de Carnoy, 2001), també trobem ressò en els estudis empírics d’Atkinson (1984), citat per Lepak et al. (2003) ja que deixa sobre la taula el concepte de flexibilitat numèrica referint-se a la capacitat de les empreses de fer variar el número de contractats en funció de la demanda que existeixi. Així, la necessitat o no de més llocs de treball de baixa, mitja o altres qualificacions poden variar segons les circumstàncies.

En aquest cas, les característiques de vulnerabilitat amb les que les persones amb retard mental es troben, fa del tot important que existeixi una regularitat a nivell contractual. A més, els centres especials de treball, que són els dispositius en el que fem més èmfasi com a model d’empresa per aquest col·lectiu, tindrien limitacions a nivell legal per portar a terme aquesta flexibilitat donada la contractació especial que es fa d’aquestes persones. La legislació vigent exigeix certa estabilitat laboral per al treballador amb discapacitat, a canvi l’empresa rep unes compensacions fiscals molt afavoridores o bé la condició de centre especial de treball.

També els mateixos autors fan referència a una flexibilitat interna en què els empleats són capaços de desenvolupar diferents tasques professionals esdevenint, a més, una flexibilitat de caràcter funcional. Aquest fet pot ser positiu per a l’empresa, segons Ibars (entrevistat per Peláez, 2008) perquè pot tenir un mateix empleat per a diferents funcions i això pot comportar que es cobreixin amb certa facilitat situacions de baixes o de necessitat de cobrir un puntal d’un determinat tipus de feina.

Les persones amb discapacitat, en la majoria dels casos són sotmeses a poca variació en les tasques professionals. És a dir, poden ocupar diferents llocs de treball però amb una base tècnica que no variarà massa la una de l’altra. En alguns centres especials de treball la majoria de perfils laborals es basen en la manipulació, i per tant, variar d’una cadena de muntatge a una altra possiblement no és estrictament al que es referien els autors anteriorment citats. La situació, a grans trets, continua sent preocupant per a l’adaptació que haurien d’efectuar aquest tipus d’empreses basades en manipulats, per adaptar-se als nous temps del treball.

Però la flexibilitat també va lligada a una ocupació autònoma, amb models de subcontratació i a un treball a temps parcial. És en aquest punt que apareix el concepte flexiseguretat (Peláez, 2008). En aquest model laboral el treballador treballa contínuament però no sempre en la mateixa empresa i en algun cas tampoc en el mateix lloc de treball. Les estructures del mercat varien i la flexibilitat ha de ser habitual en el dia a dia de les empreses. Aquest discurs també era plantejat per Martin Carnoy (2001:131-132) matisant que el mercat de treball flexible no sempre és equivalent a creació de llocs de treball en bones condicions.

En el cas dels centres de treball protegits, on les condicions laborals no són, ni molt menys, extraordinàries, aquestes condicions que hem exposat es donen de forma molt clara, en part pel nivell de productivitat al que han d’estar sotmeses així com per les característiques de la majoria de les persones que contracten. La funció social dels CET és crucial pel desenvolupament d’aquestes persones, però les condicions basades en el sou mínim⁹ legal que marca l’Estat són precàries. Per altra banda, l’empresa també ha de garantir els serveis d’ajustament personal i social dels seus contractats¹⁰.

3. Adaptació del treball de les persones amb discapacitat intel·lectual al nou plantejament del treball en la SIC: una oportunitat de millora.

És interessant poder visualitzar la situació creada en la actualitat, com una oportunitat per a fer servir precisament el coneixement, la creativitat i les fonts d’informació a les que podem accedir, per generar una resposta positiva i real encaminada a la millora de la situació d’avui i la futura. Jurado (1993:162) ja verbalitzava aquest punt de vista quan els centre laborals protegits per aquest col·lectiu encara estaven començant a evolucionar i a consolidar-se. Ell deia que encara que hi haguessin poques possibilitats reals d’integració en el marc laboral, valia la pena veure el got mig ple i ser conscients de les millores que amb el temps s’han establert, així com les hores de dedicació de nombroses famílies per a la millora de la qualitat de vida dels seus fills, ara ja adults.

Des de fa un temps comencen a sorgir apostes fermes per activitats que vindrien a ser dels anomenats “serveis”. Tot i que no hi entrarem, caldria tenir en compte les anotacions que Castells (2003:269-272) fa en referència a aquesta terminologia. En qualsevol cas, a Barcelona despunten diferents propostes que val la pena posar com exemple d’una petita prospecció de propostes que van en aquesta línia.

En primer lloc trobem la cooperativa de segon grau Taller Escola Barcelona (TEB) que comença a redireccionar la seva activitat empresarial de manipulats cap a serveis que poden anar des del servei a domicili de la compra de diferents mercats municipals, com a especialitzar-se en el manteniment de contenidors de brossa d’alguns dels barris de Barcelona. També realitzen tasques de jardineria i altres projectes innovadors que actualment desenvolupen.

Per altra banda cal esmentar el projecte INOUT, un alberg-restaurant en plena serralada de Collserola i amb l’accessibilitat a deu minuts del centre de Barcelona. Tot el projecte prové del centre especial de treball Bogatell que tradicionalment també s’havia dedicat als manipulats, especialitzant-se en temes d’impremta. Actualment tant l’alberg com el seu restaurant estan gestionats, com tots aquests projectes, per persones amb discapacitat intel·lectual, al menys en el 70% de la plantilla tal i com marca la legislació per a la creació de centres especials de treball.

Per altra banda anomenaríem el projecte de Restaurant Tàbata situat al barri de Gràcia de Barcelona. Un restaurant gestionat, com diem, per persones amb retard menta en la seva majoria i que destaca per la qualitat de l’espai i el menjar. Una aposta per el disseny i la innovació culinària paral·lelament al projecte d’inserció sociolaboral per aquest col·lectiu. L’entitat que ho gestiona és l’Acidh, especialitzada amb persones border line, que segurament se sortirien una mica del perfil que més hem anat explicant, però que igualment caldria tenir en compte. La mateixa entitat també gestiona una bugaderia.

En darrer lloc, i com a exemple de referència en quan a utilització de noves tecnologies cal especificar el projecte Ave Maria de Sitges, que des de fa anys utilitzen les noves tecnologies per adaptar els llocs de treball d’una bugaderia a persones amb discapacitat intel·lectual. S’utilitzen xips amb tecnologia RFID que aconsegueixen ampliar l’empleabilitat de les persones amb discapacitat.

4. Els nous canvis com a oportunitat de millora. Conclusions i mires de futur.

Si bé hem mostrat una petita prospecció de projectes que innoven i s’adapten a les exigències del mercat laboral, cal difondre les noves possibilitats de negoci i de producció que l’era de la informació ens marca. En un col·lectiu com el de les persones amb discapacitat on, tradicionalment, s’ha visualitzat com a única alternativa laboral el treball de baixa qualificació basat en la manipulació, cal repensar el model per adaptar-se als nous temps i aconseguir una millora en la qualitat de vida i motivació d’aquestes persones. El camí fet fins ara és important i molt positiu, però cal veure-ho tot plegat amb un altre “xip”.

El treball que hem presentat demostra que cal fer un abordatge minuciós dels diferents perfils professionals que les persones amb discapacitat intel·lectual desenvolupen. Cal, per altra banda, repensar qualsevol idea de negoci des del punt de vista de la nova economia global i de la informació per tal de no tenir problemes de sustentació d’aquestes empreses en un futur immediat. Només si aconseguim veure on són els encaixos de demandant d’ocupació i contractador podrem millorar les condicions laborals d’aquest col·lectiu.

És cert, per altra banda, que mentre escrivim aquest text el moment econòmic al nostre país és més aviat negatiu i per tant està afectant directament al sector dels centres especials de treball conjuntament amb els factors als que hem fet referència al llarg de l’escrit. Cal tenir molt present que  “l’atur de les persones amb discapacitat triplica el de la resta”, i així s’explicita en un article Artur Zazón de principis de juny del 2008¹¹. Aquesta noticia, conjuntament amb el descens de contractacions en moltes empreses amb aquestes característiques, ens donen una idea de la fragilitat amb la que ens movem en sectors on la desprotecció social és molt elevada.

En aquest sentit ens cal adoptar mesures per aturar aquesta situació en relació a la nova economia de la informació i els serveis. Cal, per altra banda, veure aquesta situació com una possibilitat de repensar l’estructura laboral de les persones amb retard mental, així com a una oportunitat de la millora de qualitat de vida d’aquestes.

És per això que cada cop més, afortunadament, apareixen autors (i també empresaris, executors d’idees) que aposten per una societat del coneixement que propicia desenvolupament però de manera igualitària a tots els sectors de la societat, i on tothom en pugui sortir beneficiat. Aquests tenen la visió que el desenvolupament del planeta ha de basar-se en això perquè si no el desequilibri total podria ser molt més catastròfic del que ja s’enuncia. El començament del disseny d’accions per a combatre les desigualtats ja ha començat fa temps, la tecnologia de l’esperança de Niskier (1999) citat per Planella i Martínez (2008) potser és la clau del desenvolupament òptim del treball per a les persones amb discapacitat en el context de la Societat de la Informació i el Coneixement.

 

NOTES:

Bibliografía/Referencias

• AMBROJO (2008), “Discapaciditados muy capaces”. El País. Suplement especial del dia 02/06/08.

• BRÖDNER, P (2000), “El futuro del trabajo en una economía basada en el conocimiento”. A: (AAVV) Economía y trabajo en la sociedad del conocimiento. Ed. Fundació CIREM: i Institut Català de Tecnologia: Barcelona.

• CARNOY, M. (2001): El trabajo flexible en la era de la información. Ed. Alianza Ensayo. Madrid.

• CASPAR, P (1994). La inversió immaterial. Taleia.

• CASTELLS (2003) La societat xarxa. Ed. UOC: Barcelona.

• FICAPAL, P;LLADÓS, J; TORRENT, J i VILASECA J (2007) “Treball en xarxa i teletreball: cap a una nova tendència global del treball” a: AAVV. El treball a la societat del coneixement. Ed. UOC: Barcelona

• JURADO, P (1993) Integración socio-laboral y educación especial. Ed. PPU: Barcelona.

• LEPAK, D.P.; TAKEGUCHI, R.; SNELL, S. (2003): “Employment flexibility and firm performance: Examining the interaction effects of employment mode, environmental dynamism and technological intensity”. Journal of Management, 29:5, 681-703.

• PELÁEZ, N (2008) “Flexiseguridad: La tercera via”. La Vanguardia. 13/01/08 pàg. 28-29 d’Economia.

• PLANELLA, J i MARTINEZ, O. (2008) “Pedagogia i tecnologia de l’esperança. L’educació social i noves formes tecnològiques d’acompanyament”. Quaderns d’Educació. Ed. Col·legi Oficial d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya: Barcelona.

• RIFKIN, J (1994) “El fin del trabajo”. Nuevas tecnologías contra puestos de trabajo: el nacimiento de una nueva era. Ed. Paidos Estado y Sociedad: Barcelona.

• ZANÓN, A (2008) “L’atur dels discapacitats triplica el de la resta”. 20 minutos. 04/06/08

• Taller Escola Barcelona: www.teb.org

• Alberg Restaurant INOUT: http://www.inoutalberg.com/

• Restaurant Tàbata: http://www.restaurantetabata.com/

• Projecte Ave Maria de Sitges: http://www.rfid-magazine.com/_images/1568/16022007_dispensador_automatico.pdf

Reconocimiento (CC-by 3.0 o cualquier otra posterior)