Foros del IV Congreso de la Cibersociedad

Esperamos vuestros comentarios / esperem els vostres comentaris / we expect your comments / esperamos os vosos comentarios / esperamos vossos comentários

Aquesta comunicació sobre un centre experimental com el citilab de Cornellà (que conec força bé perquè treballo allà :), que és un rara avis entre els centres de R D i, els centres de formació TIC i els Living Labs, considero que és una de les millors maneres d'apropar-se a una experiència de quasi dos anys (molt jove!) i conèixer quins són els seus objectius i reptes actuals.

A una de les preguntes que fonamenten aquesta reflexió, la de si es poden "transferir coneixements dels ciutadans a la ciutat", considerada en clau d'innovació/ns que s'afegeixi/n a la triple hèlix (universitat, parcs científics i empresa), hi ha dos qüestions que trobo fonamentals i encara com diuen "in progress":

La primera és definir bé què és o què entenem per "cultura digital", requisit a priori bàsic per a un cop superada determinada aproximació, alfabetització i empoderament de les TIC s'estigui en condicions d'aportar amb coneixements i creativitat a la millora de les ciutats. Però què és ben bé cultura digital? Només hi ha una? O hi hauria de "pitjors" (cultura només "receptiva", bàsicament consum de bens i/o serveis i que implica un estat poc proactiu i/o creatiu) i de "millors" (coneixements de com participar i habilitar sistemes d'informació, de comunicació, etc que suposin un pas més enllà i permetin generació de nous coneixements, habilitats, solucions)?

La segona és en relació a una altre qüestió que es menciona a l'escrit, i també està vinculada al primer punt que plantejo: la motivacional. Què hi ha sobre la possibilitat que els ciutadans i ciutadanes en certa mesura no sentin la necessitat de ser agents de coneixement per al canvi i el progrés? No es parteix sovint d'una idea utòpica, en que tothom trobaria desitjable col·laborar en el disseny de solucions per a la millora i la innovació al seu entorn de manera sovint voluntària (no remunerada)? Crec que això succeeix en certa mesura i que pot ser quelcom a combatre per mitjà de la creació de més vincles personals, l'aproximació a exemples viables i resultats tangibles, així com establir sistemes de reconeixement (aquest darrer com a peça fonamental, que no es menciona aquí però veig quelcom crític, igual que ho és per al bon funcionament de les comunitats de desenvolupament de programari lliure).

Però em queda la sensació que per a aquest experiment (aquest model ideal que ha de fixar constantment l'equilibri entre allò potencialment valuós i el dia a dia de la divulgació, la formació i la col·laboració) una qüestió fonamental és assumir aquestes dos realitats: hi ha certa indefinició encara en el que és "cultura digital", per una banda, i per l'altre no es poden pressuposar itineraris, solucions o propostes que no tinguin en compte motivacions diferents o, en el pitjor dels casos, inexistents.

Gràcies, Enric

Responent a la teva pregunta. Les cultures són sistemes de significats que les persones usen per interpretar les seves experiències dins d'estructures socials particulars. En aquest sentit, els entorns digitals estan afavorint experiències novedoses que, inevitablement, seran interpretades per les persones que les comparteixen. Els entorns digitals introdueixen les TIC entre les persones i les seves experiències. Aquesta condició és la que ens podria ajudar a diferenciar les cultures ?digitals? d'altres tipus de cultures.

D'altra banda tens molta raó quan destaques que potser no hi ha tanta disposició a participar per part dels ciutadans. És ben cert, les polquesorientades al foment de la participació intentes precisament això, introduir les condicions estructurals i motivacionals pperquègent que no participa s'animi a fer-ho o pperquègent que ja participi tingui més possibilitats d'incrementar la quantitat i qualitat de la seva participació. El debat és obert de bat a bat. Per què hem de participar del cicle de la innovació? Per què ens hem de creure l'amenaça d'?innovar o morir?? Si no som nosaltres els que fem negoci amb el coneixement per què ens hem d'amoïnar perquè ?el país? innovi o no innovi?


D'altra banda, hi ha una qüestió ètica. Tota aquesta col·laboració dels ciutadans que sembla ser que pot estalviar costos en el alguns moments del cicle d'innovació, com es recompensa? Per què hem de regalar els contactes, les idees, l'esforç i alguns recursos indirectes a l'administració, la universitat o l'empresa? Si el discurs sobre la participació no s'acompanya d'uns instruments de reconeixements i recompensa no prosperarà.


Jordi

Pot resultar interessant comparar, amb totes les distàncies, l'experiència de citilab amb la d'un centre de producció artística que des de fa quatre anys va fer una aposta decidida per la creació audiovisual i digital. em refereixo a Hangar.
La política, si així se li pot dir d'Hangar no respon a cap estudi de recerca previ i ha estat aparentment molt poc planificada. com a contrapartida, crec que el fenòmen Hangar ha resultat proporcionalment molt més barat que citilab. Insisteixo que són dues realitats de context i abast diferent, quantitativament dissimils (citilab és un gegant al costat d'hangar, citilab és generalista i hangar artístic) però amb tot crec que citilab hauria d'observar aquest desordre intuitiu que ha guiat amb extrema flexibilitat i agilitat Hangar perquè li pot resultar útil pel futur.
També m'agradaria apuntar, tot i que aquest comentari neix d'una observació periferica amb relatiu coneixement de causa, els perills que envolten el citilab avui, quan a causa aparentment de la crisi, pero en realitat a causa d'una panoràmica curta de mires, preten rendibilitzar ràpid, no ja les inversions fundadores, que són immenses i que no poden ser amortitzades en tan poc temps, sinó les despeses més modestes del dia a dia amb una explotació de curt abast que podria acabar amb tot.
Cal ficar al cap de les ments gestores de citilab aquest concepte de rendibilitat social per enfortir objectius de cara a la molt més tangible, encara que minsa, rendibilitat econòmica de curt abast.
Felicitats per la ponència, esclaridora i brillant

Gràcies Clara,

Desconec el cas d?Hangar però sembla un cas interessant. Les organitzacions innovadores comparteixen el mateix problema. D?una banda, la manca d?història o escàs rastre que han tingut poques ocasions de deixar en el temps no les ajuda a entreveure quin pot ser el pas següent que han de fer i, de l?altre, l?ampli ventall de possibilitats que se?ls obren al davant, requereixen molta improvisació i assumir molts riscos. És a dir, poca info9rmació que eles ajudi a prendre decisions i que garanteixi que les decisions són les més encertades, encertades entre cometes.

Generalment es reacciona de dues maneres a aquesta falta d?informació: o amb la paràlisi o amb la fugida endavant. Citilab i, pel que em dius, també Hangar, entrarien dins del grup de les que han adoptat l?opció més vitalista. Davant del dubte, tirar endavant. Com deia el poeta: es fa camí en caminar.

La desorientació sembla anar de la maneta d?aquests tipus de projectes. Entre altres coses, però, perquè encara estem buscant la manera d?entendre i d?adaptar els instruments que tenim o creem a la societat digitalitzada. Paradoxalment, em creant uns instruments que encara no tenim del tot clar per a què serveixen. Quin és el seu paper en la societat del coneixement? Què aporten al cicle de la innovació?

Respecte al segon punt que destaques, comentar que la qüestió dels recursos econòmics tampoc està resolta. S?està explorant què costa innovar, què costa dinamitzar el cicle d?innovació, què costen les organitzacions innovadores. Tampoc es té clar quin es el període que cal avaluar ni quins indicadors seran els més útils per ajudar a fer un judici encertat en el moment de decidir com continuar finançant aquestes iniciatives.

Sense una correcte avaluació dels resultats no es pot revisar i ajustar adequadament el sistema de finançament. Però l?avaluació ha de venir, com bé apuntes, amb el temps i la perspectiva. Segurament, però, la situació de crisi ajudarà a definir els paràmetres de rendibilitat d?aquests tipus de projectes perquè el que és clar és que el finançament públic no és il?limitat, menys encara en temps de la sostenibilitat. Però per poder apreciar els canvis haurem de tenir paciència.

Jordi