IV Congreso de la CiberSociedad 2009. Crisis analógica, futuro digital

Giros culturales y digitales. Doble unificación

Resumen

En contra del tópico, en la actualidad se están produciendo pocos procesos realmente decisivos y con consecuencias omniabastadoras. Uno de ellos centra nuestro cibercongreso: la imposición de lo digital que unifica un gran número de canales analógicos ya sean de audio, visuales, etc…Otro proceso de gran importancia que queremos destacar y vincular con la unificación digital es lo que se llama “giro cultural”. Éste también marcará el futuro de una manera muy similar al “giro” digital.


Pese a que pueden parecer lejanos entre sí, tanto el “giro cultural” como el digital representan dos grandes unificaciones actualmente en  marcha y con muchos aspectos en común. El digital unifica (y por lo tanto alarga, pero con otro formato mucho más integrable) toda la dispersión analógica; de la misma forma también el giro cultural unifica la diversidad y dispersión de saberes en una comuna perspectiva culturista.

Contenido

Si algo se puede aprender de la historia del desarrollo económico es que es la cultura la que marca todas las diferencias.”1

En contra del tòpic, en l’actualitat s’estan produint pocs processos realment decisius i amb conseqüències omniabastadores. Un d’ells centra el nostre cibercongrès: la imposició del digital que unifica tota una enorme munió de canals analògics ja siguin d’audio, visuals, etc... Un altre procés de gran importància que volem destacar i vincular amb la unificació digital és l’anomenat “gir cultural”2. Aquest també marcarà el futur d’una manera molt similar al “gir” digital3

Malgrat que poden semblar llunyans entre si, tant el “gir cultural” com el digital representen dues grans unificacions actualment en marxa i amb molts aspectes en comú. El digital unifica (i per tant perllonga, però amb un altre format molt més integrable) tota la dispersió analògica; de la mateixa manera també el gir cultural unifica la diversitat i dispersió de sabers en una comuna perspectiva culturalista4.

Del gir “digital” destaco sobretot les enormes potencialitats creatives, productives i innovadores -encara no totalment intuïdes o explorades- que poden resultar de la integració plena en un únic flux, format o llenguatge digital de totes les produccions possibles. La diversitats de canals i formes en què inevitablement s’escindien les produccions humanes fins fa pocs anys5, dificultaven enormement no només el seu ús o plasmació conjunta, sinó les moltes sinergies i innovacions que fàcilment podem imaginar a partir de la integració digital i d’una manera tecnològicament eficaç de tots els continguts.

Així com el gran avantatge del futur digital rau en les enormes possibilitats d’integració i de desenvolupament conjunt del que trobàvem escindit en els diversos canals analògics, esperem que el nou culturalisme integrat i integral permeti millorar i realitzar plenament les ja velles exigències d’interdisciplinarietat i transversalitat en els sabers6. Les ja velles revolucions de l’audiovisual o de la integració informàtica trobaran noves i revolucionàries possibilitats amb la plena unificació sota un comú standard digital. El mateix esperem del “gir cultural”.

Una de les conseqüències clau de les unificacions digital i culturalista és que permeten vinculacions innovadores, potenciacions creatives i sinèrgies múltiples al trencar barreres i fronteres assumides com a inevitables fins ara. No ens referim només a barreres tecnològiques, sinó sobretot a “fronteres mentals” que en part neixen d’escissions de tipus tècnic, però molt sovint es perpetuen per la comoditat i la seva acceptació com a “sentit comú” inqüestionable.

Tots sabem, per exemple, del superior atractiu i eficàcia pedagògica d’un material educatiu que integri sàviament elements de vídeo i àudio, exercicis autocorrectius, estratègies que impulsen la participació activa de l’educand, complements pensats per a diversos nivells de necessitat, etc. juntament amb definicions o explicacions alfabètiques tradicionals. Això no és cap novetat. Malgrat tot, és clar avui dia un retard en el desenvolupament d’aquests materials que només podem imputar a resistències (sovint inconscients) basades en marcs disciplinars i acadèmics no prou oberts entre si, en reticències ideològiques, pràctiques de treball no actualitzades o en inèrcies ritualitzades i quotidianes7.

La plena integració digital té i tindrà en el futur un gran paper en la superació de moltes d’aquestes rèmores que, segurament, tenien alguna justificació enmig de la dispersió analògica, però que sobretot arrelaven en les tradicionals mentalitat i estructuració social dels sabers. És per això que el “gir cultural” afegeix a la unificació digital una dimensió més específicament acadèmico-disciplinar i de comprensió dels marcs mentals que presideixen l’actual societat avançada8. També ofereix una decisiva legitimació i força reflexiva per a facilitar la superació d’aquelles barreres.

A l’igual com s’imposa l’accelerada migració i la inevitable traducció de tots els continguts analògics a un entorn digital plenament integrat, també cal que el “gir cultural”, que identifica omnicomprensivament la naturalesa “cultural” de tots el fenòmens, pràctiques o continguts humans, remogui les moltes fronteres mentals i en els sabers, permetent l’eficaç vivificació creuada del que fins ara es presentava escindit i separat9.

La interdisciplinarietat i transversalitat de tots els sabers no és només una demanda de la societat del coneixement10 o una necessitat de les societats avançades per a mantenir sostingudament el seu creixement. Tampoc no és merament quelcom que és facil.litat per l’actual convergència en el digital de el caduc aïllacionisme que fomentava la dispersió digital. És, a més i sobretot, un procés paral.lel de gran abast i conseqüències en tots els camps del saber.

Les diferències és difuminen; les barreres o bé desapareixen, o bé perden gran part del seu sentit tradicional; la interconnexió ha de comportar veritable comunicació transversal i potenciació interdisciplinar; una onada de renovada creativitat i innovació és present –si no la bloquegem culpablement- en la convergència que permet el digital, però també en el “gir cultural” que s’està desenvolupant en els darrers anys. Com diu Peter Burke: “Vivimos en una época de líneas desdibujadas y fronteras intelectuales abiertas, una época que es a la vez emocionante y confusa.”11

Perden sentit moltes fronteres disciplinars, molts aïllacionismes temàtics, moltes barreres conceptuals, moltes inhibicions a nous vincles creatius entre les diverses ciències i especialitzacions. Amb elles també perden sentit distincions tradicionals com filosofia i humanitats; humanitats i ciències; ciències “dures”, “dèbils”, “teòriques” i “experimentals”; entre ciència i enginyeria; entre enginyeria i tecnologia; entre invenció tecnològica i la seva aplicació...

En canvi, la distinció que realment importa es dóna entre aportació innovadora i aportació redundant per molt que una certa comunitat disciplinar especialitzada la valori extraordinàriament (però sense cap impacte exterior ni global)12. A l’igual com la imposició del digital no menysprea cap canal analògic, sinó que l’integra en un únic canal que en potencia interaccions fins ara impensables; cap dels elements d’aquelles distincions serà menyspreat com a tal, en la mesura que sigui capaç d’integrar-se creativament amb la resta. En la mesura que no resti orgullosament aïllat en la seva “torre d’ivori” disciplinar o acadèmica.

També perden sentit oposicions entre cultura, civilització, coneixement, indústria, economia... Sovint desprestigiades, aquests tipus de distincions són encara inconscientment poderoses i provoquen menyspreus i bloqueigs que impedeixen precisament la interdisciplinarietat i transversalitat que la convergència digital fa possible i més necessària que mai. La distinció que cal reivindicar és entre creativitat i banalitat, entre risc i conformitat, entre innovació i tautologia, entre creació de valor i pseudovalor protegit darrera les evidències més tronades o el sentit comú més anquilosat...

Les darreres dècades han demostrat (i en tenim molts altres exemples al llarg de la història) que aspectes molt llunyans dintre de l’estructuració vigent dels sabers poden i han de convergir per a produir grans revolucions en el saber i innovadors salts qualitatius. A l’igual com, des del temps de Galileu i Boyle, molts instruments i pràctiques menyspreades del món dels artesans van poder ser integrades en la gran investigació teòrica físicomatemàtica; nous enllaços interdisciplinars obriran innovadors àmbits d’investigació i inauguraran productius sectors econòmics industrials.

Per tot això augurem que les unificacions resultants dels girs cultural i digital convergeixin fins a poder algun dia donar la següent definició de “cultura” (potser de l’humà): cultura és tot el codificat o codificable digitalment. Ara bé, aquesta absoluta unificació comportarà una banalització també absoluta? Dificultat tota distinció, tot criteri... elitista o no? Portarà a aquell “pensament únic” que fa uns anys va esdevenir projecció editorial del periòdic “Le Monde” i el seu director Ignacio Ramonet?13 Creiem que caldrà evitar aquestes derives, però això ja és una altra “història”.

NOTES:

1 David S. Landes La riqueza y la pobreza de las naciones, Barcelona: Crítica, 1999.

2 Anomenem “gir cultural” a la presa de consciència de la culturalitat de tot l’humà. És a dir que malgrat el seu indiscutible origen i component “natural”, tot el que té a veure amb la humanitat té una intrínseca component cultural que va més enllà del “natural”. En la humanitat tot és cultura.

El “gir cultural” reconeix el terme “cultura” com el més abastador i definidor del món humà, ja que fins i tot la naturalesa ha passat sota tutel.la humana i ha esdevingut “cultura” (enginyeria genètica, canvi climàtic, extincions d’espècies per causes humanes...). Com diuen Peter L. Berger i Thomas Luckmann (La construcción social de la realidad, Buenos Aires: Amorrortu, 1968: 225): “En la dialéctica entre la naturaleza y el mundo socialmente construido, el propio organismo humano se transforma. En esa misma dialéctica, el hombre produce la realidad y por tanto se produce a sí mismo.” La cultura ha deixat, doncs, de ser un element concret i relativament extraordinari de la vida social (ritus sagrats, obres d’especial valor o prestigioses com p.e. l’art...) per a ser vist penetrant tots els aspectes quotidians i afectant la pràctica totalitat dels fenòmens mundials –inclús els físics, climàtics, geogràfics..

Per tant atendre a la dimensió holista cultural és imprescindible i cal afegir la inevitable mediació de la cultura a qualsevol anàlisi concreta i particular humana. Avui és obvi que també són cultura la naturalesa (com ja va intuir Rousseau), l’art, la religió i la història (Hegel), el bé o la veritat (Nietzsche), la barbàrie (Schiller, Benjamin, Dialèctica de la Il.lustració, Jameson), la tècnica (Ortega, Heidegger). Tota teoria o tot pensar es fa ja dins de la cultura, inclús d’una concreta cultura que la fa possible, davant d’altres que l’obviarien o la considerarien impossible, innecessària o contradictòria. David Chaney (a The Cultural Turn: Scene-setting Essays on Contemporary Cultural History, Londres: Routledge, 1994) afirma que “the postmodern world as the apogee of the turn to culture.”

3 Evitaré reiterar massa la importància i la potencialitat del digital, davant la immensitat d’experts molt més capacitats i actualitzats presents en aquest mateix congrés. A canvi, sí que apuntaré alguna qüestió més i en detallaré d’altres pel que fa a la importància del “gir cultural” consagrat en les darreres dècades.

4 No sempre és fàcil captar analíticament i reflexiva allò en el que hom és immers. Per això ens podem imaginar fàcilment que un peix en el darrer que pensa o presta atenció és a l’aigua en la que en tot moment viu, neda i respira. Igualment ha passat en els humans, es van constituint com a tals, apartant-se dels antecedents homínids, per la capacitat de crear cultura, de generar cada vegada més un món propi ja no totalment natural sinó construït, interpretat i viscut cada vegada més culturalment. Per aquest motiu podem dir amb rigor que l’homo sapiens sapiens es caracteritza tant per ser homo habilis i homo faber com homo culturalis o simbolicus.

5 Pensem en la proximitat cronològica del cine mut (una manifestació visual completament separada del so i, en aquell moment incompatible com no fos amb l’adjunció en acte d’un pianista...). Inclús el cinema en blanc i negre, havia de prescindir (certament de vegades amb resultats esplèndids) de la gamma del color. Però encara més propers són ordinadors, programes i entorns informàtics que tenien clares dificultats per compatibilitzar i integrar formes avançades de vídeo, so o d’interactuar amb els seus usuaris.

6 Entre les moltes evidències que actualment advoquen en favor del “gir cultural” podem destacar: l’enorme proliferació d’estudis antropològics, etnològics, històrics, sociològics que investiguen fenòmens culturals que fins fa molt poc no és consideraven dignes de ser analitzats; l’enorme expansió en les darreres èpoques dels anomenats “cultural studies”; el creixent reconeixement del multiculturalisme, interculturalisme i la globalització cultural en les societats actuals; inclús la geopolítica es pensa com a “xoc cultural” (o “xoc civilitzatori” segons Samuel Huntington); cada vegada més tant la producció i el consum són tematitzats culturalment i adquireixen valor afegit precisament per aquest component cultural...

7 Cal evitar la tendència secular, tant dels vells àmbits acadèmics com dels nous constituïts recentment, a desenvolupar-se com una disciplina ”absolutament independent de les altres (inclús les més properes). Cal evitar que, oblidant les concomitàncies i que –en última instància- s’inscriuen en un mateix projecte cognoscitiu comú, tendeixin a projectar una mirada “micro”, escindida, gelosa de cada paradigma particular, capficada amb el propi model singular de “rigor” o “cientificitat”, menyspreadora de les qüestions que no es pleguen espontàniament al propi enfocament...

8 Recordem que les societats avançades han posat de manifest que el saber, la informació i el coneixement (i per tant la cultura) són el sector clau de la nova economia i de les TIC. El pas d’un capitalisme industrial fordista a un altre de cognitiu, basat en el coneixement i la tecnologia, és clau per a revaloritzar el paper del saber i la cultura com a tals. A mesura que la producció material va deixar pas –com a sector que genera més valor- a la innovació i al coneixement, la imposició d’una única “cultura” de la producció tecnològica material va haver de reconèixer i, inclús, afavorir la diversitat cultural i el multiculturalisme com a grans eines de la innovació cognitiva i –evidentment també- d’un consum cada vegada més imprescindible. Llavors es va prendre consciència que el coneixement innovador era l’autènticament productiu i que s’havien de crear contínuament nous productes i incitacions de consum. Per a totes dues coses, calia prendre consciència de la importància de la cultura, com autèntica atmosfera on viuen les societats avançades (i per extensió la humanitat al llarg de la història). Naturalment també hi és clau la creixent globalització cultural que les TICs i internet fan possible.

Aquests factors i altres van facilitar l’eclosió del Gir cultural que, per tant, és resultat més que no d’un nou descobriment revolucionari, sinó de la suma interdisciplinar i transversal de tot el que s’havia anant fent en el camp del cultural. Així va ser possible un cert salt qualitatiu en la reflexió sobre la radical condició cultural de la humanitat i la profunda interrelació de totes les qüestions humanes, en un camp al que li correspondria sobretot el nom de “cultura”.

9 Aquesta és una idea clau de la ONU en el seu Informe sobre la cultura de l’any 2000, subtitular ‘Diversitat cultural, conflicte i pluralisme’. S’hi destaca que “la cultura no es una mercancía como las demás” per la qual cosa s’exigeix “que también sea considerada como ‘bien público común’ a semejanza de la educación, del medio ambiente, del agua y de la salud.Citat per Armand Mattelart i Erik Neveu Introducción a los estudios culturales, Barcelona, Paidós, 2004:161.

10 Sobre les limitacions i perills de la societat del coneixement vegeu La Societat de la Ignorància i altres assaigs d'Antoni Brey, Daniel Innerarity i Gonçal Mayos; amb pròleg d'Eudald Carbonell. Editat per www.infonomia.com per celebrar el Dia Mundial d'Internet (17-5-2009). Descàrrega gratuïta a català, castellà o anglès a www.theignorancesociety.com Vegeu també:L'alienació postmoderna G. Mayos a la UPEC (Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya), 2009 i la Video conferència de G. Mayos a la UPEC 2008

11 Peter Burke Historia y teoría social, Buenos Aires: Amorrortu, 2007:39.

12 Anticipant-se a molts estudiosos dels negocis i la innovació, ja en 1979 Jean-François Lyotard (La condición postmoderna. Informe sobre el saber, Madrid: Teorema, 1984:114) es va queixar de què “No se tienen en cuenta a los investigadores cuyas ‘jugadas’ {propostes arriscades d’investigació} han sido menospreciadas o reprimidas, a veces durante decenios, porque desestabilizaban demasiado violentamente posiciones adquiridas, no sólo en la jerarquía universitaria y científica, sino en la problemática. Cuanto más fuerte es una ‘jugada’, más cómodo resulta negarle el consenso mínimo justamente porque cambia las reglas del juego sobre las que existía consenso. Pero cuando la institución savante funciona de esta manera, se comporta como un poder ordinario, cuyo comportamiento está regulado como homeostasis.”

13 Vegeu Genealogia i crítica del pensament únic.G. Mayos a Globalització - Pensament únic, Barcelona: La Busca Edicions, 2000: 17-40.