IV Congreso de la CiberSociedad 2009. Crisis analógica, futuro digital

Los retos de la propiedad intelectual

Resumen

Ya hace un tiempo que cambié mi ámbito de trabajo y pasé del entorno científico al jurídico. La investigación de una herramienta legal para gestionar los derechos de propiedad intelectual de una manera más flexible me han hecho entrar en este mundo que hasta hace unos años estaba restringido a un número reducido de abogados y juristas.

Actualmente, la propiedad intelectual es un tema del cual todo el mundo habla. Las descargas en la red y el canon digital llenan páginas y páginas en los medios de comunicación y todas las partes opinan, desde los titulares de los derechos a los ciudadanos pasando por cargos públicos que cambian su discurso al ser elegidos.

 

Contenido

En aquest text m'agradaria oferir algunes idees sobre la crisi actual de la propietat intel·lectual i albirar alguna proposta per resoldre-la, tenint clar que el futur és digital i no podem anar en contra d'aquest futur.

La generalització de l'ús de la xarxa i l'expansió d'aparells per reproduir qualsevol tipus de contingut ens ha canviat els models de difusió de les obres. Ja no cal intermediaris per tal que l'autor arribi a l'usuari, l'accés és directe. En molts casos desapareixen les figures del venedor i el comprador perquè el material ja no té un preu, s'ofereix per ser utilitzat i per ser copiat i difós com més millor.

Els defensors dels models antics intenten oposar-se a l'increment d'aquests nous sistemes de difusió amb prohibicions i restriccions que van més enllà de les llibertats fonamentals de les persones.

L'autèntic repte per a la propietat intel·lectual no és el de prohibir i restringir, ni tampoc criminalitzar la gent, el repte és el d'evolucionar cap a una nova situació d'equilibri que mantingui els drets dels autors i també l'interès públic. No hem d'oblidar que avui tots som autors.

A continuació podem analitzar diferents aspectes de les lleis de propietat intel·lectual actuals que no acaben d'encaixar amb la situació real i que demostren que són lleis estancades en models analògics i que cal canviar per donar resposta a l'entorn digital

El cànon digital

La directiva europea 2001/29/CE en el seu article 5.2 ofereix la possibilitat que els estats membres estableixin excepcions o límits al dret de reproducció en determinats casos. Entre aquests hi ha la còpia privada:

...en relació a reproduccions en qualsevol suport efectuades per una persona física per a ús privat i sense fins directament o indirectament comercials, sempre que els titulars dels drets rebin una compensació equitativa, tenint en compte si s'apliquen o no en aquesta obra o prestació les mesures tecnològiques contemplades en l'article 6;...

Fins l'any 2006 el legislador espanyol no introdueix els canvis derivats de la directiva i en aquest cas manté l'excepció per còpia privada que ja existia en la llei i que requeria una remuneració per aquestes reproduccions. L'actual redacció de l'article 32 és la següent:

No necessita autorització de l'autor la reproducció, en qualsevol suport, d'obres ja divulgades quan la realitzi una persona física per a ús privat a partir d'obres a les quals hagi accedit legalment i la còpia obtinguda no sigui objecte d'una utilització col·lectiva ni lucrativa, sense perjudici de la compensació equitativa prevista en l'article 25,...

Amb el canvi de 2006 es grava no només els aparells i suports analògics sinó també els digitals, d'aquí el nom de “cànon digital”.

Sobre aquest cànon s'ha escrit i discutit molt i fins i tot ha arribat als tribunals. El principal problema que planteja és si la compensació és equitativa o no. Així ho planteja l'Audiència Provincial de Barcelona en  la seva provisió del 15 de setembre de 2008.

La llei permet excepcions en el pagament del cànon quan la finalitat no sigui per a la còpia privada, tal i com recull l'article 25

...El Govern establirà reglamentàriament els tipus de reproduccions que no han de considerar-se per a ús privat a efectes d'allò disposat en aquest article; els equips, aparells i suports materials exempts del pagament de la compensació, atenent a la peculiaritat de l'ús o explotació a la qual es destinin..

L'audiència planteja que aquestes excepcions s'haurien d'haver establert i pregunta al tribunal europeu si la transposició de la directiva s'ha fet de manera massa generalista gravant qualsevol tipus de còpia i no només les que es fan a partir d'obres d'altres.

La pregunta planteja un repte, el de discernir si avui en dia els suports que grava la llei es fan servir més enllà de la còpia privada, si el límit que s'havia establert com a un equilibri entre els drets i l'interès públic està establert de manera esbiaixada perdent la característica de límit. No podem defugir d'aquest repte si volem que la llei evolucioni

Els límits als drets d'autor

De la mateixa manera que en el cas anterior, la llei preveu una sèrie de límits als drets d'autor que permeten que una obra o prestació pugui ser explotada ser haver de demanar permís a l'autor o titular dels drets. Aquests límits han estat modificats l'any 2006 com a conseqüència de la transposició de la directiva europea esmentada abans. Aquesta directiva tenia com objectiu harmonitzar els drets i els límits a la Unió Europea. Tanmateix, s'ha demostrat en les diferents transposicions que han realitzat els estats membres que no s'ha assolit l'objectiu perquè cada legislador ha optat per triar una llista de límits pròpia ja que no eren obligatoris sinó opcionals.

Cal destacar que alguns límits a més han estat retallats com per exemple la possibilitat de realitzar reproduccions en biblioteques, museus per a finalitats educatives, límit recollit a la directiva i que ha desaparegut en la llei espanyola.

La situació actual és una llista de límits limitats que en lloc de facilitar l'ús de determinats continguts per a la recerca o la docència ofereixen molts dubtes i inseguretat com és el cas del redactat de l'article 32.2

..No necessitarà autorització de l'autor el professorat de l'educació reglada per realitzar actes de reproducció, distribució i comunicació pública de petits fragments d'obres o d'obres aïllades de caràcter plàstic o fotogràfic figuratiu, exclosos els llibres de text i els manuals universitaris, quan aquests actes es facin únicament per a la il·lustració de les activitats educatives a les aules, en la mesura justificada per la finalitat no comercial perseguida, sempre que es tracti d'obres ja divulgades i, llevat en els casos on resulti impossible, s'incloguin el nom de l'autor i la font...

Llegint aquest article sorgeixen molts dubtes, què és un fragment petit? No n'hi havia prou amb fragments?  Les aules esmentades es redueixen a aules físiques? Per què s'exclouen els llibres i manuals?

El repte que es planteja aquí no és el de restringir els límits sinó mantenir de nou un sistema d'equilibri entre els drets i l'interès públic. Si en les properes modificacions de la llei que tard o d'hora vindran, el legislador continua retallant els límits cada cop serà més difícil mantenir obertes les biblioteques i els centres educatius perquè la majoria dels actes que es realitzen ja es troben més enllà de la llei.

Tampoc hem d'oblidar que més enllà de la Unió Europea hi ha jurisdiccions on la situació dels límits encara és pitjor perquè ni existeixen.

El domini públic

La propietat intel·lectual té un límit temporal. Els drets exclusius d'un autor o titular sobre la seva obra o prestació acaben quan finalitza la vigència dels drets. Actualment els drets sobre una obra acaben setanta després de la mort de l'autor i els de les prestacions van des de cinquanta a quinze anys des de la creació, divulgació o interpretació. Quan finalitza aquest període de temps, es diu que l'obra o prestació passa al domini públic i que es pot explotar sense demanar permís.

El problema fonamental és que al llarg del temps els canvis introduïts a les lleis han ampliat la vigència dels drets d'autor i la tendència és continuar ampliant-la. El resultat d'aquestes ampliacions fa que determinades obres, com per exemple els articles científics o els programes d'ordinador, tinguin una vigència de drets exagerada per la naturalesa d'aquest tipus d'obres.

Però el domini públic no només està en perill per l'ampliació temporal dels drets sinó també per el tancament de les obres per part d'institucions públiques, com alguns museus, que digitalitzen el seu patrimoni i volen percebre drets per aquestes digitalitzacions d'obres que ja es troben en el domini públic. Té sentit que la reproducció d'una pintura del segle XV tingui tots els drets reservats? Tots els projectes actuals de digitalització d'obres plantegen nous reptes a la propietat intel·lectual. Fins i tot es podrien plantejar nous límits per a digitalitzacions en institucions culturals que permetessin la posada a disposició d'aquestes reproduccions sense haver de gestionar permisos.

I encara un altre repte pel que fa al domini públic. És possible que un autor, exercint lliurement els seus drets, pugui determinar que una obra passa al domini públic en qualsevol moment sense haver de transcórrer el termini previst en la llei? De fet hi ha jurisdiccions on el pas al domini públic és voluntari o obligatori, com per exemple els continguts generats pel govern federal dels EUA que per llei es troben lliures de drets i per tant són de domini públic. Per què aquest model no s'extrapola a les administracions públiques del nostre país i deixen d'utilitzar per inèrcia el sistema de “tots els drets reservats”?

El copyleft

En els darrers anys ha aparegut amb força el moviment copyleft que es nodreix de les idees i dels conceptes del programari lliure. Com a copyleft podem incloure qualsevol situació on la reutilizació d'una obra està autoritzada a priori en determinades condicions més enllà de la situació tradicional de “tots els drets reservats”. L'autorització de qualsevol tipus de reproducció posa en qüestió el dret irrenunciable de l'autor a percebre una compensació equitativa per còpia privada (art 25). Quina compensació necessita aquell que ja permet qualsevol tipus de reproducció?

El mateix problema es planteja en tots aquells drets que són de gestió col·lectiva obligatòria. Cal passar per una entitat de gestió? Les entitats de gestió en teoria són un bon instrument per gestionar drets però ser-ne membre hauria de ser realment opcional i la llei hauria de preveure que hi ha molts autors i titulars que no en volen ser membres i que no se'ls pot deixar fora. A més les entitats haurien d'evolucionar i ser més flexibles en la gestió. Són entitats privades però tutelades pel Ministeri de Cultura, i és aquest qui hauria de ser neutral i defensar que tots els autors estiguessin protegits per la llei. Aquesta neutralitat i defensa de tothom és el que fa anys que no es veu per part del ministeri, que sempre ha optat per estar al costat dels mateixos.

El copyleft ens ha demostrat que hi ha noves maneres de gestionar els drets i a l'hora a exercit una funció pedagògica ensenyant que la propietat intel·lectual es pot explicar en positiu i no en negatiu.

Aquests són alguns problemes que la llei de propietat intel·lectual té pendent de resoldre per esdevenir una llei actual. Podríem tractar també altres temes com les obres òrfenes o les descatalogades. De fet una primera resposta que es podria donar seria la d'introduir modificacions als redactats actuals però sóc del parer que amb això no seria suficient. Ja fa anys que la inclusió de pedaços en un text creat amb una mentalitat analògica no ha estat la solució. El que caldria és fer una formulació valenta de la propietat intel·lectual incloent-hi els aspectes esmentats aquí i d'altres.

En aquest sentit, el professor Marco Ricolfi de la Universitat de Torí ens proposa una evolució de la propietat intel·lectual, el que anomena el copyright 2.0, que seria compatible amb el sistema actual.

Els titulars que volguessin gaudir del sistema actual haurien d'indicar-ho, com es feia antigament. A la resta se'ls aplicaria el nou model que per defecte només reclamaria el reconeixement d'autoria i que podria restringir algun tipus d'explotació si s'indiqués amb l'obra. També proposa periodes de protecció més curts i renovables.

Espero que amb aquest text serveixi per debatre i reflexionar cap a on a d'anar la propietat intel·lectual i com podem actualitzar les lleis respecte l'entorn digital. L'objectiu és deixar les qüestions obertes i que cadascú faci les seves aportacions.

Referències