Mirar enrera, saltar endavant. Una retrospectiva cibersocial
Per Joan Mayans, President de l'Observatori per a la CiberSocietat
Els congressos de l'Observatori per a la CiberSocietat han marcat l'evolució de la meva vida professional. Ara, després d'alguns mesos treballant-hi a l'ombra i fent més reflexió que acció, finalment, estem llençant-ne una altra edició, la quarta. Tirant-lo endavant. Tirant-lo a l'aigua. Amb il·lusions renovades i una barreja ambiciosa d'objectius de continuïtat amb molts bon propòsits de canvi, de reinvenció. Estem reimaginant el congrés de la cibersocietat. Volem trencar-ne les inèrcies. Volem obrir-lo i girar-lo. Donar-li la volta i tornar a pensar-lo. Tenim una comissió contracongressual. Volem aprofitar l'aliança amb les dinàmiques participatives i innovadores del Citilab. Volem protegir-ne el nucli per estendre-n'hi les ales. I per començar, hem proposat un joc. Un joc col·lectiu que ja és el primer mòdul del congrés. D'ara endavant, ja no podem parar. Vull escriure'n quatre línies, mirant enrera per agafar embranzida i saltar endavant. Intentant re-escriure'n l'evolució i la història que tenen al darrera, explicant-nos una història paral·lela del que ha estat la cibersocietat d'aquest decenni.
Al 2002, quan resultava difícil fer entendre a algú que al ciberespai, que a Internet, les coses que hi passaven tenien més de social i cultural, que de tecnològic, varem inventar-nos una primera edició, sota el títol " Cultura i Política al CiberEspai". Aleshores no li dèiem "primera edició". Simplement, teníem la idea de fer un híbrid nou, que aprofités de debò les possibilitats de la interacció digital, que superés els models provats de "digitalització" de congressos. Pensàvem no tant en afegir eines digitals a un congrés, com en simular-ne un de forma virtual. Emular-lo. La metàfora congressual era el primer nivell de discurs. La major part dels que hi vàrem col·laborar ho fèiem des d'una vinculació acadèmica i els primers sorpresos dels bons resultats vàrem ser nosaltres. Recordo els xats on ens decidíem a tirar-lo endavant, amb el hardcore de l'associació i les primeres vinculacions amb en José Luis Orihuela, en Roberto Balaguer, el Djamel Toudert, la Heidi Figueroa, en Ramon Alcoberro... Aquell congrés, que es va organitzar des d'una habitació del Poble Sec i on 700 persones hi van participar, va ser l' inici d'una saga. I, sobretot, va servir per fer soroll, per avançar en una percepció pública determinada, en la què Internet era un fenomen social, cultural, polític, real i significatiu. Ara, aquesta afirmació ens sona a repetitiva i assumida. I això era un objectiu d'aquell congrés. Convertir internet en matèria de debat polític, econòmic, social i cultural. Desninxolitzar-lo. Espero que algun granet de sorra hi aportèssim...
L'edició de 2004 va ser la del canvi de les dimensions de l'activitat. L'experiència de 2002 va servir per disposar d'una metodologia testada i un seguit d'àrees a millorar. Els ritmes de treball, l'amplitud de l'equip, i les persones vinculades i, sobretot, la tasca d'elaboració d'un entorn digital a la mida de l'esdeveniment van permetre fer el salt cap a una convocatòria d'abast internacional que superava els 4000 participants. L'enfocament, en aquell moment, també volia ampliar la mirada, preguntant-nos "Cap a quina societat del coneixement?" estàvem anant. Havíem deixat enrera l'èmfasi quasi apologètic per una mirada sòciocentrica cap al tema TIC i ens proposàrem aleshores posar en qüestió el model, el concepte de societat del coneixement en ús. El context, amb una Internet que tot just trencava la closca cap un model més participatiu, on els usuaris en guanyàvem el control i el protagonisme, era especialment significatiu. Els governs i els partits polítics, d'una banda, i les multinacionals i la gran empresa tradicional, de l'altra, intentaven capitalitzar el concepte de 'societat del coneixement', uns per aprofitar el vent a favor, altres per a treure'n rendiment. Totes dues ho feien des d'un model vertical, de búsqueda del control i aprofitament d'una teòrica hegemonia sobre la realitat. I no obstant, la cibersocietat va respondre trencant el model vertical, horitzontalitzant-se, enxarxant-se, multiplicant per milers el nombre de protagonistes. La 'societat del coneixement' que descobríem en aquell congrés era molt diferent de la que n'elaborava els discursos, les campanyes i els fulletons. Amb el temps, hem arribat a posar-li l'etiqueta "2.0", que ara fa reconeixible una cosa molt més seriosa, un autèntic canvi de paradigma.
Dos anys després, al 2006, amb una metodologia de treball encara més pautada i sòlida, ens trobàvem davant d'una cibersocietat convulsa i revolucionada, que havia fet seves, a tots els nivells, bona part de les contradiccions i les posicions que feien de les TIC un espai social dinàmic i provocador. El paradigma '2.0' estava en plena extensió pel nostre entorn i un gran dilema planejava (i segueix fent-ho) al voltant del que internet significa per la societat, com trencava els models anteriors, esmicolant les velles parcel·les continuistes que semblaven moure-s'hi en la perifèria. La societat sencera trobava formes de digitalitzar-se i en aquest procés, les contradiccions i les oportunitats que s'hi descobrien mostraven paisatges nous al públic més ampli. L'equació " Coneixement Obert, Societat Lliure" era una de les formes d'expressar aquest dilema. Potser una de les formes més polèmiques. Internet, les TIC, com a tecnologies del coneixement, per la seva mateixa configuració tècnica i ideològica, fan possible una forma diferent d'entendre el coneixement. Des de la seva creació, a la seva distribució i fins al seu consum, el coneixement a internet pot ser obert, col·laboratiu i cooperatiu. Les implicacions que això per a tota la societat, en totes les seves dimensions i ramificacions (literatura, empresa, cultura, política, música, oci, relacions socials, i un etcètera inacabable), proposen un nou model, un nou paradigma de societat. Més lliure? Aquesta era una de les possibles lectures. El debat segueix totalment obert. El canvi de paradigma al que apuntàvem en aquesta tercera edició ja no era tecnològic o cibersocial, sinó per la societat en el seu conjunt. Més que un canvi a internet, especulàvem amb un nou model de societat.
Han passat dos anys i escaig des d'aquell gran debat, paraigües de molts més debats. Tenim molta lletra escrita i debatuda i, segons com ho avaluem, el context de crisi econòmica (i sistèmica?) global sembla capaç d'anihilar-ho tot, d'acaparar tota la nostra atenció i esforços, tant intel·lectuals com pràctics. Precisament per això crec que és un bon moment per pensar de forma agosarada i provocativa. Que és un bon moment per mirar més enllà d'aquesta enorme fumarada que ens deixa atònits, negatius i sense esma. El que hi hagi a l'altra banda d'aquest abisme dependrà en gran mesura de la capacitat que tinguem per imaginar i proposar aquest futur. Així, tant o més que mai abans, es fa pertinent tornar a pensar i a debatre sobre la cibersocietat. Sobre la que vivim, ja al present. Sobre la que ja ha canviat les pautes, estructures i comportaments del món. Sobre la que protagonitzarem, ja sigui com a co-creadors, ja sigui com a consumidors. Perquè aquesta crisi, tan gran i tan negra com la vulguem dibuixar, és la última crisi del món postindustrial, del gegant amb peus de fang (el financer i l'immobiliari) de la vella economia. Des de l'Observatori per a la CiberSocietat us proposem un exercici de generositat intel·lectual, una mirada col·lectiva endavant, mig lúdica i mig prospectiva, que ens doni pistes, sospites i inspiracions de la cibersocietat del futur immediat. Juguem?
Adaptació del text original
Els congressos de l'Observatori per a la CiberSocietat han marcat l'evolució de la meva vida professional. Ara, després d'alguns mesos treballant-hi a l'ombra i fent més reflexió que acció, finalment, estem llençant-ne una altra edició, la quarta. Tirant-lo endavant. Tirant-lo a l'aigua. Amb il·lusions renovades i una barreja ambiciosa d'objectius de continuïtat amb molts bon propòsits de canvi, de reinvenció. Estem reimaginant el congrés de la cibersocietat. Volem trencar-ne les inèrcies. Volem obrir-lo i girar-lo. Donar-li la volta i tornar a pensar-lo. Tenim una comissió contracongressual. Volem aprofitar l'aliança amb les dinàmiques participatives i innovadores del Citilab. Volem protegir-ne el nucli per estendre-n'hi les ales. I per començar, hem proposat un joc. Un joc col·lectiu que ja és el primer mòdul del congrés. D'ara endavant, ja no podem parar. Vull escriure'n quatre línies, mirant enrera per agafar embranzida i saltar endavant. Intentant re-escriure'n l'evolució i la història que tenen al darrera, explicant-nos una història paral·lela del que ha estat la cibersocietat d'aquest decenni.
Al 2002, quan resultava difícil fer entendre a algú que al ciberespai, que a Internet, les coses que hi passaven tenien més de social i cultural, que de tecnològic, varem inventar-nos una primera edició, sota el títol " Cultura i Política al CiberEspai". Aleshores no li dèiem "primera edició". Simplement, teníem la idea de fer un híbrid nou, que aprofités de debò les possibilitats de la interacció digital, que superés els models provats de "digitalització" de congressos. Pensàvem no tant en afegir eines digitals a un congrés, com en simular-ne un de forma virtual. Emular-lo. La metàfora congressual era el primer nivell de discurs. La major part dels que hi vàrem col·laborar ho fèiem des d'una vinculació acadèmica i els primers sorpresos dels bons resultats vàrem ser nosaltres. Recordo els xats on ens decidíem a tirar-lo endavant, amb el hardcore de l'associació i les primeres vinculacions amb en José Luis Orihuela, en Roberto Balaguer, el Djamel Toudert, la Heidi Figueroa, en Ramon Alcoberro... Aquell congrés, que es va organitzar des d'una habitació del Poble Sec i on 700 persones hi van participar, va ser l' inici d'una saga. I, sobretot, va servir per fer soroll, per avançar en una percepció pública determinada, en la què Internet era un fenomen social, cultural, polític, real i significatiu. Ara, aquesta afirmació ens sona a repetitiva i assumida. I això era un objectiu d'aquell congrés. Convertir internet en matèria de debat polític, econòmic, social i cultural. Desninxolitzar-lo. Espero que algun granet de sorra hi aportèssim...
L'edició de 2004 va ser la del canvi de les dimensions de l'activitat. L'experiència de 2002 va servir per disposar d'una metodologia testada i un seguit d'àrees a millorar. Els ritmes de treball, l'amplitud de l'equip, i les persones vinculades i, sobretot, la tasca d'elaboració d'un entorn digital a la mida de l'esdeveniment van permetre fer el salt cap a una convocatòria d'abast internacional que superava els 4000 participants. L'enfocament, en aquell moment, també volia ampliar la mirada, preguntant-nos "Cap a quina societat del coneixement?" estàvem anant. Havíem deixat enrera l'èmfasi quasi apologètic per una mirada sòciocentrica cap al tema TIC i ens proposàrem aleshores posar en qüestió el model, el concepte de societat del coneixement en ús. El context, amb una Internet que tot just trencava la closca cap un model més participatiu, on els usuaris en guanyàvem el control i el protagonisme, era especialment significatiu. Els governs i els partits polítics, d'una banda, i les multinacionals i la gran empresa tradicional, de l'altra, intentaven capitalitzar el concepte de 'societat del coneixement', uns per aprofitar el vent a favor, altres per a treure'n rendiment. Totes dues ho feien des d'un model vertical, de búsqueda del control i aprofitament d'una teòrica hegemonia sobre la realitat. I no obstant, la cibersocietat va respondre trencant el model vertical, horitzontalitzant-se, enxarxant-se, multiplicant per milers el nombre de protagonistes. La 'societat del coneixement' que descobríem en aquell congrés era molt diferent de la que n'elaborava els discursos, les campanyes i els fulletons. Amb el temps, hem arribat a posar-li l'etiqueta "2.0", que ara fa reconeixible una cosa molt més seriosa, un autèntic canvi de paradigma.
Dos anys després, al 2006, amb una metodologia de treball encara més pautada i sòlida, ens trobàvem davant d'una cibersocietat convulsa i revolucionada, que havia fet seves, a tots els nivells, bona part de les contradiccions i les posicions que feien de les TIC un espai social dinàmic i provocador. El paradigma '2.0' estava en plena extensió pel nostre entorn i un gran dilema planejava (i segueix fent-ho) al voltant del que internet significa per la societat, com trencava els models anteriors, esmicolant les velles parcel·les continuistes que semblaven moure-s'hi en la perifèria. La societat sencera trobava formes de digitalitzar-se i en aquest procés, les contradiccions i les oportunitats que s'hi descobrien mostraven paisatges nous al públic més ampli. L'equació " Coneixement Obert, Societat Lliure" era una de les formes d'expressar aquest dilema. Potser una de les formes més polèmiques. Internet, les TIC, com a tecnologies del coneixement, per la seva mateixa configuració tècnica i ideològica, fan possible una forma diferent d'entendre el coneixement. Des de la seva creació, a la seva distribució i fins al seu consum, el coneixement a internet pot ser obert, col·laboratiu i cooperatiu. Les implicacions que això per a tota la societat, en totes les seves dimensions i ramificacions (literatura, empresa, cultura, política, música, oci, relacions socials, i un etcètera inacabable), proposen un nou model, un nou paradigma de societat. Més lliure? Aquesta era una de les possibles lectures. El debat segueix totalment obert. El canvi de paradigma al que apuntàvem en aquesta tercera edició ja no era tecnològic o cibersocial, sinó per la societat en el seu conjunt. Més que un canvi a internet, especulàvem amb un nou model de societat.
Han passat dos anys i escaig des d'aquell gran debat, paraigües de molts més debats. Tenim molta lletra escrita i debatuda i, segons com ho avaluem, el context de crisi econòmica (i sistèmica?) global sembla capaç d'anihilar-ho tot, d'acaparar tota la nostra atenció i esforços, tant intel·lectuals com pràctics. Precisament per això crec que és un bon moment per pensar de forma agosarada i provocativa. Que és un bon moment per mirar més enllà d'aquesta enorme fumarada que ens deixa atònits, negatius i sense esma. El que hi hagi a l'altra banda d'aquest abisme dependrà en gran mesura de la capacitat que tinguem per imaginar i proposar aquest futur. Així, tant o més que mai abans, es fa pertinent tornar a pensar i a debatre sobre la cibersocietat. Sobre la que vivim, ja al present. Sobre la que ja ha canviat les pautes, estructures i comportaments del món. Sobre la que protagonitzarem, ja sigui com a co-creadors, ja sigui com a consumidors. Perquè aquesta crisi, tan gran i tan negra com la vulguem dibuixar, és la última crisi del món postindustrial, del gegant amb peus de fang (el financer i l'immobiliari) de la vella economia. Des de l'Observatori per a la CiberSocietat us proposem un exercici de generositat intel·lectual, una mirada col·lectiva endavant, mig lúdica i mig prospectiva, que ens doni pistes, sospites i inspiracions de la cibersocietat del futur immediat. Juguem?
Adaptació del text original
- Abans del període de discussió de comunicacions (12-28 de novembre) hem preparat un seguit de tallers online de reflexió i participació, que anirem publicant progressivament.
T'animes a participar?
